Benimaclet és un barri de València, però no qualsevol barri. Fins fa poc era un poble. De fet, encara els seus carrers i places recorden el seu pasat recent.
Benimaclet també és un espai de llibertat. Ho és des de fa molt de temps. Al menys, des de la transició democràtica. Aleshores va ser un espai on és va lluitar per la democràcia a tots els seus racons. A la associació de veïns, a l’Ateneu, a la banda,... fa quaranta anys ja el teixit associatiu del barri era més dens que a la resta de la ciutat. I aixó encara es nota.
Benimaclet sempre ha sigut un barri acollidor. Primer, amb els propis valencians que es traslladaven a les seues cases, de poques plantes, on es tenia una qualitat de vida per damunt de la mitjana de la ciutat. Desprès, quan arribaren persones d’altres països, d’altres costums, amb els immigrants que volien viure a un barri que creixia al ritme del desenvolupant econòmic. Per tot aixó, Benimaclet es sinònim de tolerància.
Divendres 10 de desembre, un bon grapat de veïns i veïnes és varen xuntar a la plaça, davant de l’església, per tal de manifestar la seua vindicació de la convivència front els que volen instaurar l’odi i la xenofòbia.
Intransigents, feixistes i neo nazis varen sembrar el pànic el 19 de novembre als carrers de Benimaclet. Per elles varen difondre amb megafonia les seues paraules de rancor els militants de l’extrema dreta.
Front el discurs racista e intolerant, els veïns de Benimaclet varen alçar el mur de tot el contrari, un mur de comprensió, convivència i germanor entre persones, sense més condició que saber respectar al veí i considerar a tots com el que són, germans d’un mateix món, veïns d’un mateix barri, companys d’una vida molt semblant.
URBANO GARCIA
urbanogarciaperez@gmail.com
Fotos: Urbano Garcia
No hay comentarios:
Publicar un comentario