3 de maig, Dia de la Llibertat d'Expressió. Pel matí, la Unió de Periodistes Valencians lliura els seus guardons de 2010. L'acte es fa a l'Aula Magna de l'Antiga Universitat de València, al carrer La Nau.
Entre els premiats està l'Associació de Familiars de Víctimes de l'Accident del Metro de València del 3 de juliol de 2006. En dos mesos es compliran els quatre anys d'esta pàgina negra de la nostra història urbana. Sense dubte, la més tràgica, la més negra.
Per la vesprada, no més les campanes anunciaren les set en punt, amics i familiars, concentarts a les portes de la Seu, encetaren els cinc minuts de silenci amb els que recorden la data del dramàtic sinistre.
L'accident va ocórrer a la linia 1, molt a prop de l'estació de Jesús, en l'avinguda Giorgeta. Era migdia. El tren anava ple de gom a gom, la majoria dones. Moltes tornaven de fer compres a la ciutat, eren els primers dies de les rebaixes. Altres es dirigien a les seues cases després de la jornada de treball. Tot va passar en pocs minuts. Un instant en que la llum es va fer foscor, en que la vida va deixar pas a la mort, l'alegria a la pena.
Sembla que el tren anava a més velocitat de la permesa en una corba molt perillosa. Aixó va dir la ridícula investigació que es va obrir a conseqüència de l'accident. El vagons es varen tombar sobre les vies. La gent va caure, una damunt d'altra, trencant els vidres de les finestres amb el soroll que precedeix l'ombra de la tragèdia.
Amb la mateixa celeritat amb la que es varen soterrar els morts, es va tancr la investigació, tant la judicial com la política. De la primera, tan sols dir que, com en les pitjors pel.lícules, tots els morts es varen carregar al conte del maquinista, ell mateix mort també a l'accident. Per a la jutge, no calia mirar més enllà. Els llibres de registre d'incidències de la màquina accidentada varen desaparèixer dels tallers. I el mateix ferrocarril accidentat es va desbastar, en tot un exemple d'ocultació de probes i de les verdaderes causes del sinistre.
Per supost, ningú va assumir cap responsabilitat política. Segons el PP, el desgraciat accident havia segut fortuït i l'únic responsable -el conductor- ja no hi era entre nosaltres per a respondre de la seua actuació. La visita del Papa de Roma a València, el seu perdó i les urnes dirimirien responsabilitats. A més, seguint amb aquest argumentari del PP, els familiars dels accidentats anaven a cobrar la indemnització que calia, i amb aixó ja està tot solucionat, segons els màxims responsables del govern valencià.
Però la realitat és molt diferent. La pòlissa del segur d'accidents que tenia subscrita l'empresa autonòmica Ferrocarrils de la Generalitat Valenciana amb Zurich Insurance ta sols permetria pagar un màxim de 12 milions d'euros per accident i any. Molt lluny dels 19,3 milions necessaris per indemnitzar l'elevat nombre de víctimes mortals (43) i ferits (47) en l'accident de metro més greu ocorregut a Espanya i un dels pitjors del món.
Per aixó, la Generalitat va negociar amb una per un de les famílies. Segons informacions aparegudes al dieri Levante, la companyia, a instàncies dels serveis jurídics de la Generalitat, va reconèixer a la familia d'una de les 43 víctimes tan sols 190 mil euros, i no el límit superior de 450 mil que fixa el segur de responsabilitat civil. La Generalitat inclús va considerar el dany col.lectiu , valornt una quantitat total per família sencera. Tot aixó va fer que els familiars s'organitzaren i presentaren recurs contenciós administratiu contra estes decisions, recursos encara pendents de resolució.
Com també està pendent la reunió del president de la Generalitat amb l'Associació. Un encontre ajornat des del mateix dia de l'accident.
La ràdio televisió valenciana, Canal 9, seguint la línia oficial marcada des del Consell, ha intentat ocultar la realitat de l'accident i les seues conseqüències, fent un apagada informativa sobre toto el que te que vore amb les reivindicacions dels familiars dels accidentats.
Per tant, no li falten motius a l'Associació de Familiars de Víctimes de l'Accident del Metro del 3 de Juliol per meréixer el guardó de la Unió de Periodistes Valencians. La llibertat d'expressió, més que un dret dels periodistes, és un dret ciutadà.
Fotos: Urbano García
No hay comentarios:
Publicar un comentario